I: KAI

El vent fuetejava sense pietat les branques dels arbres, i el seu terrible bram embolcallava implacablement la granja, que suportava els embats amb heroisme, i només ocasionalment deixava anar algun cruixit, en les envestides més fortes. El cel era completament serè, però no hi havia lluna, i això feia que la nit fos especialment fosca.

Els habitants de la casa dormien tranquils. Hi havia hagut altres nits com aquella a la seva inhòspita terra, i sabien que la teulada no els cauria al damunt. Això no obstant, els animals estaven inquiets. L’instint els deia que aquella no era una nit com les altres.

Tenien raó.

De sobte, just quan les parets de la casa tornaven a gemegar queixant-se de la força del vent, un crit va esquinçar els sons de la nit.

I aviat tota la granja va estar desperta, i al cap d’un moment un vailet sortia disparat cap al poble, amb una missió molt concreta: el seu germà estava a punt de néixer, i calia avisar la llevadora com més aviat millor.

A la casa tot era desconcert. La mare no havia de donar a llum fins al cap de dos mesos, i, a més, els seus dolors estaven sent més intensos del que era habitual. Ella era la primera que estava espantada: havia portat al món cinc fills abans d’aquell, però mai havia hagut de patir tant. Alguna cosa no anava bé, i aviat a la granja es va témer per la vida de la dona i el nadó.

La llevadora va arribar esbufegant al cap de vint minuts, i tots es van afanyar a cedir-li el pas i a deixar-la tota sola amb la partera, tal com ella va exigir. Van tancar la porta de la cambra.

Fora, semblava que el temps es fes etern, i la tensió es podia tallar amb un ganivet, fins que finalment un plor va sacsejar les entranyes de la nit, desafiant el bram del vent.

— El meu fill! — va cridar el pare, i va entrar corrent a l’habitació.

L’escena que el va rebre el va fer aturar en sec a pocs metres del llit. La mare havia sobreviscut al part; estava esgotada i amarada de suor, però viva. Al seu costat, la llevadora alçava la criatura, que plorava entre els seus braços, i la mirava fixament, amb una expressió estranya a la cara. Era una nena de profunds ulls blaus i un cosset diminut i arrugat. Un únic floc de cabells negres guarnia un cap que semblava massa gros per a ella.

— Què passa? — va preguntar la mare, intuint que alguna cosa no anava bé —. No ha nascut sana?

Cap de les tres havia parat esment en l’home que acabava d’entrar. La vella es va estremir, però es va afanyar a tranquil·litzar-la: 

— La nena està bé.

No va explicar mai a ningú el que havia vist en aquella mirada blava que s’obria per primera vegada al món.